TREBALLAR NO HAURIA DE COSTAR-NOS LA VIDA…

 

 

Abans d’entrar a treballar, cadascú té el seu ritual: hi ha qui pren un cafè per començar la jornada ben desperta, hi ha qui fa esport per sentir-se activa, i hi ha qui aprofita el passeig del gos per prendre aire i escoltar música. Tantes treballadores, tantes formes de preparar-se per el dia que comença.

 

Et desplaces de forma automàtica—ja sigui a peu, en bici, en cotxe o en transport públic—, amb la ment posada en el que t’espera a la feina: “Hauré de lidiar amb la manca de recursos? Amb horaris extenuants? Amb aquella eina vella que qualsevol dia es trencarà i farà mal a algú? Avui el meu cap vindrà amb una nova ‘idea innovadora’ que farà que la meva tasca sigui una contrarellotge esgotadora?”

 

Però pel que cap treballadora es prepara per afrontar és que algú amb qui comparteix l’espai de treball acabi assassinant-la de manera violenta.

 

La ràbia d’aquest sense sentit ennuega. La tragèdia de la Núria va deixar una ferida oberta que encara supura. Un any després, un nou cop ens deixa sense alè: una altra companya assassinada, una altra treballadora, una educadora d’un Centre de menors de Badajoz morta en mans d’interns, no tornarà a casa. Fins quan? Quantes morts més caldran perquè es prenguin mesures reals?

 

Denunciem la manca de cura i previsió per part de l’Administració, que no ha fet la seva tasca preventiva per evitar aquestes tragèdies. No podem normalitzar l’absència de protocols efectius, la falta de personal, la inseguretat constant. No volem seguir comptant morts per aconseguir allò que hauria de ser bàsic: treballar amb unes mínimes garanties de seguretat.

 

Però avui, més enllà de la reivindicació, és el dia de la Núria. Un dia per recordar-la, per pensar en allò que l’apassionava, en allò que la motivava cada matí. Un dia per tenir-la present en cada record, en cada conversa, en cada mirada entre companys que comparteixen l’àmbit penitenciari. Que la seva memòria no caigui en l’oblit. Que la seva absència sigui el motor del canvi que necessitem.

 

Delegades de la IAC-CATAC Secció Justícia

 

TREBALLAR NO HAURIA DE COSTAR-NOS LA VIDA