POCAVERGONYA [1]
1. Sector Públic/Sector Privat, mateixos sindicats signants diferents acords. L’IPC no puja igual per a tots.
El diferent tracte que els sindicats majoritaris donen al personal del sector públic en relació al sector privat (en detriment del primer), s’ha palesat en els acords subscrits pels dits sindicats per a ambdós àmbits, en matèria de retribucions, en dates 19.10.22 (Sector Públic)[2] i 10.05.23 (Sector Privat)[3].
Certament l’acord de l’àmbit privat no constitueix un acord vinculant per a les empreses i el seu personal però constitueix un marc de referència molt important per a la negociació col·lectiva i, en qualsevol cas, dona fe de les reivindicacions dels sindicats majoritaris en matèria de manteniment del poder adquisitiu (en realitat confirma i ratifica l’acceptació, per part d’aquests sindicats, de la continua pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora a la que diuen defensar).
Ambdós acords contenen una part fixa i una part variable vinculada a objectius de difícil assoliment i, en qualsevol cas, de quantia irrellevant. Tot i la irrellevància però, no ens podem estar d’apuntar que les condicions per al sector públic són força més inassolibles que les del sector privat i de quantia inferior.
No ens allargarem sobre la part variable, ateses les explicacions més feixugues que caldrien i, com ja hem dit, la seva irrellevància quantitativa.
2. En què es materialitzen les diferències
A) Any 2022
L’increment retributiu d’aquest any per al personal de l’Administració fou d’un 3,5% .
No hi hagué acord per al 2022 en el sector privat entre sindicats majoritaris i empresaris motiu pel qual no es pot establir una comparació aquest any entre les diferents propostes d’apaivagament de pèrdua de poder adquisitiu (això és i no altra cosa) d’aquests sindicats segons es tracti de sector públic o sector privat.
Tanmateix, els dits sindicats proposaven per a 2022, en el sector privat, un increment del 5%[4], bastant lluny del 3,5% que varen signar per a l’àmbit públic.
Un 1,5% menys per al sector públic del que reivindiquen per al privat.
B) Any 2023
Per al 2023 la pujada acordada pels sindicats majoritaris ha estat del 2,5% per al personal al servei de les Administracions Públiques. Per a l’àmbit privat però l’increment acordat és del 4%.
També aquí un 1,5% menys que allò assolit per al sector privat. I ja portem un 3% de discriminació.
C) Any 2024
Aquest any, la pujada prevista a l’Administració és del 2%. Un cop més però, els mateixos representants sindicals han acordat, per a l’àmbit privat, una pujada del 3%.
Aquí la retallada en les reivindicacions arriba a l’1% i acumulem un 4% de discriminació.
Veiem doncs que el diferent tracte dispensat al sector públic vers el sector privat és evident sense que s’arribi a encertar quin motiu justifica aquesta discriminació. Al cap i a la fi, l’Acord del sector privat és una mera recomanació per a la negociació dels diferents convenis i la situació de cada empresa així com la força negociadora del seu personal ja determinaran en quin punt del ventall se situa el conveni.
- S’estableixen límits a l’increment de salaris però no a la seva reducció
El que és segur, és que, implícitament, els acords suposen tant per al sector públic com per al privat, l’establiment d’un límit superior per als increments retributius, on s’assumeix clarament l’acceptació de la pèrdua de poder adquisitiu i, d’altra banda, aquí exclusivament per al sector privat, no es fixa un límit inferior sota l’excusa que cal adaptar-se a la situació de cada empresa[5].
S’arriba fins i tot al cas grotesc d’establir com a causa per a rebaixar el percentatge d’increment salarial la incidència de l’obligació establerta pel Govern d’incrementar el Salari Mínim Interprofessional (SMI)[6]. Què vol dir això? Doncs que aquelles empreses amb moltes persones a les quals només se’ls hi paga el SMI, com tenen unes majors despeses com a conseqüència que el Govern els obliga a apujar el SMI, poden compensar aquesta major despesa reduint els increments de la resta que cobren per sobre d’aquell SMI.
- No tan sols es consolida la renúncia a mantenir el poder adquisitiu
Tot i el que hem dit, el més greu, no és la discriminació al·legada sinó, un cop més, la renuncia sindical a reivindicar el que hauria de constituir l’objecte i fi de la seva existència.
La renúncia és múltiple. Es renuncia a reivindicar:
- El manteniment del poder adquisitiu, és a dir, a reivindicar un increment de retribucions que compensi l’increment oficial de preus
- la compensació de la veritable pèrdua de poder adquisitiu. Compensació segons l’IPC real.
- la recuperació de pèrdues de poder adquisitiu arrossegada d’anys anteriors
- una mínima millora de la qualitat de vida derivada d’una mínima millora dels salaris respecte l’IPC
- Per si no n’hi hagués prou, els increments anunciats son ficticis
Hem de tenir en compte que només l’any 2022 hem perdut (descomptada la pujada d’un 3,5%) un 5% de poder adquisitiu respecte IPC general.
A aquest 3,5% cal descomptar-li l’efecte de no deflactar la tarifa de l’IRPF per part del Govern Central. Què vol dir això?
Malgrat que hem perdut poder adquisitiu, les retribucions nominalment han augmentat, de manera que el tipus mig de l’IRPF augmenta. Estem per tant davant d’una pujada d’impostos encoberta. Aquest efecte es produeix con a conseqüència que l’estructura de l’IRPF no està indexada, com seria de justícia, a la inflació. En definitiva, perdem poder adquisitiu però el percentatge d’impostos que paguem és superior (fixeu-vos que diem “el percentatge” i no la mera quantia que resultaria d’aplicar un percentatge constant a l’augment retributiu).
En definitiva doncs, la pèrdua per al 2022 supera el 5% ja que al 3,5% cal restar-li l’increment del percentatge de tributació a l’IRPF (que afecta al total de les retribucions). El mateix que diem per al 2022, val per al 2023 i el 2024. Es a dir els increments son en definitiva inferiors als anunciats (i per tant les pèrdues de poder adquisitiu son superiors).
- La pocavergonya d’anunciar com una conquesta el que és una claudicació.
No s’acaba d’entendre com els sindicats signants d’aquesta mena de pactes s’avenen a acordar totes les renúncies que contenen els seus pactes i alhora dir que defensen els interessos de la classe treballadora.
Cap interès dels governs per establir sistemes efectius per quantificar els beneficis empresarials ni cap interès d’aquesta mena de sindicats per acordar topalls als increments d’aquests beneficis, ben al contrari de l’interès que tenen per a acordar topalls als increments de les nòmines.
La ignorància i la ceguesa front aquest esperpent arriben a l’extrem que els dits sindicats presenten com a avenços aquestes renúncies i rendicions quan el que seria més lògic seria amagar-se’n de la poca vergonya que palesen signant aquesta mena d’acords.
- Epíleg. Paraules per a la Història (de la cara dura)
A la vista de tot el que s’ha dit, no ens podem estar d’esmentar alguns dels paràgrafs dels Acords al començament esmentats.
“… tenint en compte els esforços realitzats per les empleades i empleats públics, resulta necessari abordar acords que persegueixin, des de la justícia social, pal·liar els efectes ocasionats per la inflació” (Acord Marc per a una Administració del Segle XXI).
És a dir, els “esforços realitzats” es compensen amb una menor pèrdua de poder adquisitiu (no amb un manteniment i ni molt menys amb una millora) i a això li diuen “justícia social”.
“Abordem igualment els criteris per a la determinació dels increments salarials en els anys 2023 a 2025, amb l’objectiu de recuperar els salaris…” (V Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva).
Com es poden “recuperar salaris” i alhora perdre poder adquisitiu?
“… un avenç en el creixement dels salaris, on la realitat econòmica… ho permeti, contribuirà a augmentar el poder adquisitiu de les persones treballadores…” (V Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva).
Com es pot acceptar la pèrdua de poder adquisitiu i alhora dir que “el creixement dels salaris… contribuirà a augmentar el poder adquisitiu…”? Abans a això li deien una contradicció, ara li diuen un “oxímoron” i nosaltres sempre li hem dit una collonada, tot i que avui s’utilitza més la seva traducció al castellà.
[1] Segons el DIEC es diu de qui “parla o obra amb desvergonyiment, que no té vergonya”
[2] Acord Marc per a una Administració del Segle XXI.
[3] V Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva (V AEANC).
[4] https://www.eleconomista.es/economia/noticias/12169680/03/23/Los-sindicatos-proponen-una-subida-del-5-para-los-convenios-en-2022.html
[5] Les parts negociadores hauran de tenir en compte les circumstàncies específiques del seu àmbit per a fixar les condicions salarials, de tal manera que l’aplicació de les directrius anteriors podran adaptar-se en cada sector o empresa, amb situacions molt desiguals de creixement, resultats o incidència de l’increment del SMI, tenint com a objectiu el manteniment i la creació d’ocupació” (V Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva).
[6] Vegeu el peu de pàgina anterior.