Cataccrac Model de País (I)
Aquestes darreres setmanes Catalunya està tornant a viure un episodi de calor extrema. Les temperatures han superat els 40 graus en molts punts del país i, un cop més, se’ns ha recordat que la crisi climàtica ja no és una amenaça futura, sinó una realitat quotidiana. Les conseqüències són visibles als centres de treball, als transports, als espais públics i fins i tot en el desenvolupament de les oposicions de la Generalitat, celebrades en plena onada de calor, amb incidències derivades de les elevades temperatures.
Aquesta situació no és un fet puntual. Els incendis forestals que han afectat Catalunya aquests darrers dies, amb milers d’hectàrees cremades, confinaments de la població i un enorme desplegament dels serveis d’emergència, són una nova demostració que el canvi climàtic ja condiciona el nostre dia a dia. Les temperatures extremes, les sequeres prolongades i l’augment del risc d’incendi formen part d’una realitat que ja no admet ajornaments ni polítiques contradictòries.
El Govern de la Generalitat afirma, tant en el seu Pla de Govern com en diversos comunicats recents, que la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic constitueixen una de les prioritats estratègiques de la legislatura. La reducció de les emissions, la protecció del territori i l’adaptació als nous escenaris climàtics formen part dels objectius que el mateix executiu presenta com a eixos centrals de la seva acció de govern.
Fa unes setmanes a la “London Climate Action Week”, el Govern refermava el compromís amb l’emergència climàtica i la reducció d’emissions contaminants i és, precisament per això, que sorgeix una pregunta inevitable: són coherents totes les decisions que està prenent el Govern amb aquests objectius?
Sorprenentment, mentre el Govern apel·la constantment a la necessitat d’adaptar-nos al canvi climàtic, però algunes de les decisions que està impulsant van exactament en sentit contrari.
Una de les més evidents és la voluntat de reduir el teletreball a l’Administració Pública. Ho estem veient en diferents àmbits, com en la negociació del conveni de l’Agència Catalana de l’Aigua o en la negociació del Grup de Mesures Laborals de la MEPAGC. Així doncs, ens trobem que per una banda, el Departament d’Igualtat recomana el teletreball a l’empresa privada, mentre que a les empreses públiques i a la pròpia Administració el Govern opta per limitar una eina que, més enllà de la conciliació familiar i de la modernització del treball, també constitueix una política ambiental de primer ordre.
Resulta encara més sorprenent si es rellegeix l’exposició de motius del Decret 77/20 de teletreball: “Finalment, però no menys important, la implementació d’aquesta forma d’organització del treball contribueix clarament als objectius en matèria de canvi climàtic i qualitat de l’aire, en tant que facilita un model de mobilitat sostenible amb una clara reducció del nombre de desplaçaments, dels costos afegits i del consum energètic, i evita l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle…”. Cinc anys després, el mateix Govern sembla haver abandonat aquest plantejament per tornar a identificar la prestació efectiva del treball amb la presencialitat, malgrat que les circumstàncies ambientals fan avui encara més necessàries les mesures que el mateix decret justificava.
No deixa de ser paradoxal que, mentre el Govern defensa la necessitat de reduir les emissions derivades de la mobilitat i d’adaptar el país als efectes de la crisi climàtica, qüestioni una de les eines que contribueix de manera directa a disminuir els desplaçaments quotidians. Cada dia, milers de persones es desplacen desenes de quilòmetres per desenvolupar tasques que, en molts casos, poden fer-se des de casa o des d’un espai de cotreball pròxim al domicili. Menys desplaçaments signifiquen menys trànsit, menys contaminació, menys consum energètic i menys emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Les dades són contundents, segons estudis publicats per l’Agència Europea de Medi Ambient s’estima que un únic dia de teletreball a la setmana permet evitar, aproximadament, 270 kg de CO2 anuals per persona. Seria l’equivalent aproximat a les emissions associades a un viatge d’anada i tornada en avió entre Barcelona i Madrid. Cal tenir en compte, a més, que aquesta reducció de la mobilitat obligada és especialment rellevant mentre el transport públic continua arrossegant mancances estructurals que no es resoldran a curt termini. El debat sobre el teletreball ja no és només una qüestió d’organització laboral, també és una qüestió de coherència climàtica.
La reducció del teletreball no és només una decisió organitzativa. És també una decisió ambiental. Però aquesta contradicció no acaba aquí. Quan ampliem la mirada, descobrim que forma part d’un model econòmic molt més ampli.
