En l’article anterior explicàvem com el teletreball és també una política de reducció d’emissions. Però la contradicció climàtica del Govern no s’acaba aquí. Quan ampliem la mirada descobrim que les polítiques sobre mobilitat, territori i model econòmic dibuixen un país molt diferent del que proclamen els discursos institucionals.
Resulta difícil entendre que, en un context d’emergència climàtica, el mateix Govern que demana a la ciutadania reduir emissions qüestioni una de les eines que contribueix precisament a disminuir-les. Però si s’amplia la mirada apareix la contradicció de fons. La reducció del teletreball no és una decisió aïllada, sinó una peça més d’un model econòmic que continua prioritzant el creixement de la mobilitat, del consum energètic i del turisme per damunt de la sostenibilitat ambiental.
Mentre es planteja reduir el teletreball, el Govern impulsa l’ampliació de l’aeroport del Prat per incrementar el nombre de vols i de passatgers, manté el suport a projectes com el Hard Rock i facilita la implantació de grans centres de dades vinculats a la intel·ligència artificial, infraestructures que consumeixen quantitats ingents d’electricitat i aigua. Aquestes decisions contrasten amb els objectius climàtics que el mateix Govern fixa en el seu Pla de Govern i en les seves declaracions.
L’ampliació de l’Aeroport d’El Prat simbolitza aquesta manera d’entendre el país. En lloc d’apostar per reduir emissions i racionalitzar la mobilitat es planteja incrementar el trànsit aeri i consolidar un model econòmic encara més dependent del turisme de masses. Davant aquest projecte, nombroses entitats socials, ecologistes i sindicals donem suport a la manifestació del 20 setembre, convocada per Zeroport, en defensa del territori i contra l’ampliació de l’aeroport. Cinc anys després de la gran mobilització que va aturar l’intent, ara, el Govern i la majoria parlamentària que ha avalat aquesta política, ho tornen a provar per la porta del darrere.
És difícil apel·lar a la responsabilitat ambiental mentre les grans decisions públiques continuen incentivant més mobilitat, més consum energètic i més pressió sobre el territori.
Aquest model territorial té també una traducció directa en el mercat de treball. Convé preguntar-se quin model laboral acompanya l’aposta pel turisme. Aquest sector representa prop del 15% del PIB català i dona feina a centenars de milers de persones però cal veure si una economia cada vegada més dependent del turisme és compatible amb salaris dignes, habitatge assequible i sostenibilitat ambiental.
Segons l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial de l’INE (EAES), l’hostaleria és una de les activitats pitjor remunerades de tota l’economia. Mentre el salari brut anual mitjà se situa al voltant dels 30.000 euros, a l’hostaleria és gairebé un 40% inferior, uns 17.600 euros. Però aquest model té, també, una clara dimensió de gènere. Les activitats més vinculades al turisme i als serveis, com l’hostaleria o el comerç, concentren una elevada presència de dones i continuen presentant salaris notablement inferiors a la mitjana de l’economia. Segons l’EAES, el salari brut anual mitjà a l’hostaleria és de 17.653 euros, però baixa fins als 16.222 euros en el cas de les dones. Al comerç, les dones perceben un salari mitjà de 22.674 euros davant dels 28.939 euros dels homes. Això evidencia que el model econòmic basat en activitats de baix valor afegit no només genera ocupació més precària, sinó també perpetua les desigualtats de gènere.
La crisi ecològica, la precarietat laboral i les desigualtats de gènere no són fenòmens independents, responen al mateix model econòmic. Per això el debat no ha de ser tant si turisme sí o no. El debat és quin model productiu volem per a Catalunya.
També cal analitzar quines activitats econòmiques es promouen sota el discurs de la innovació i la digitalització. Els centres de dades en són un bon exemple. La mateixa Comissió europea adverteix que el consum elèctric d’aquestes infraestructures es podria multiplicar durant aquesta dècada impulsat pel desenvolupament de la intel·ligència artificial. Alhora, diversos informes alerten del seu enorme consum d’aigua per als sistemes de refrigeració, especialment preocupant en els països del Mediterrani que ja pateixen episodis recurrents de sequera.
Totes les decisions del Govern dibuixen un model de país profundament incoherent amb els objectius climàtics que afirma defensar. No és coherent declarar l’emergència climàtica mentre es redueix el teletreball, s’impulsa l’ampliació de l’aeroport, es promouen macroinfraestructures especulatives, s’afavoreix la implantació de centres de dades d’alt consum energètic i hídric i es continua apostant per un model econòmic basat en un creixement il·limitat sobre un territori i uns recursos que són, inevitablement, limitats. La crisi climàtica obliga a assumir que el creixement infinit és impossible.
Cal avançar cap a un model diferent. Un model que redueixi la mobilitat obligada, reforci el teletreball, aposti pels serveis públics, la recerca, la indústria sostenible i l’economia de cures. Un model que posi la tecnologia al servei de les persones i no dels interessos de les grans corporacions. Un model que entengui que el territori, l’aigua i l’energia no són mercaderies inesgotables.
Perquè la veritable sostenibilitat no consisteix a demanar sacrificis individuals mentre les polítiques públiques continuen aprofundint en el mateix model que ens ha dut fins aquí. La sostenibilitat exigeix coherència. No és possible continuar defensant un model basat en el creixement il·limitat quan els recursos naturals són finits. La transició ecosocial no arribarà mentre es continuï apostant per un model de creixement infinit sobre un territori finit.
Defensar el teletreball, uns transports públics de qualitat, els serveis públics i el territori no són reivindicacions separades: formen part d’una mateixa proposta de país. Perquè la lluita contra la crisi climàtica també és una lluita per la justícia social.