LA CONCILIACIÓ NO POT SER UN PRIVILEGI
El mateix Govern que recomana a les empreses facilitar el teletreball com a eina per afavorir la conciliació de la vida laboral, personal i familiar continua plantejant reduir-lo per al personal de la Generalitat.
Fa només unes setmanes, el Departament d’Igualtat i Feminisme afirmava públicament que el teletreball i les mesures de flexibilitat organitzativa són eines útils per facilitar la conciliació, especialment durant els períodes de vacances escolars. Tanmateix, quan es tracta de les condicions laborals del seu propi personal, aquest mateix Govern continua negociant una reducció del teletreball i de les eines de flexibilitat horària.
La pregunta és inevitable: la conciliació és un dret o depèn de qui sigui l’ocupador?
Aquesta contradicció és encara més sorprenent si es llegeix l’article 1.2 del Decret 77/2020: “1.2 La regulació de la prestació de serveis en la modalitat de teletreball té com a finalitat avançar en l’orientació del treball als resultats, potenciar l’autonomia i la iniciativa del personal en la realització de les tasques encomanades i oferir més flexibilitat en l’ús i la distribució del temps de treball, sense detriment de la prestació del servei públic. Aquest Decret també contribueix als objectius en matèria de canvi climàtic i mobilitat sostenible, i afavoreix la conciliació entre la vida personal i familiar dels empleats públics”.
El Decret justifica la implantació del teletreball perquè ha de contribuir a impulsar una nova cultura organitzativa basada en la confiança, la responsabilitat, però també perquè afavoria la conciliació de la vida laboral, familiar i personal de les treballadores i treballadors públics i permetia avançar cap a una administració més moderna i adaptada a les noves necessitats socials.
Cinc anys després, és el mateix Govern qui sembla qüestionar bona part dels principis que van justificar aquella regulació.
Les administracions públiques han de ser exemplars. No poden recomanar a les empreses mesures que després no estan disposades a garantir al seu propi personal. Si el teletreball és una bona eina de conciliació per al conjunt de la societat, també ho ha de ser per a les treballadores i treballadors públics que sostenen cada dia els serveis públics.
Hi ha milers de treballadores i treballadors que, per les característiques de la seva feina, no poden desenvolupar-la des de casa. És el cas del personal que fa tasques de consergeria, PAE, del personal d’atenció directa, de manteniment, de neteja, de cuina, de brigades, dels serveis d’emergència i de tants altres col·lectius imprescindibles perquè els serveis públics funcionin cada dia.
Precisament per això, la conciliació no pot dependre exclusivament del teletreball. Allà on aquest no és possible, les administracions han de garantir altres eines que permetin compatibilitzar la vida laboral i personal: flexibilitat horària, adaptacions de jornada, organització racional dels torns, ampliació de plantilla, permisos i totes aquelles mesures que facilitin les tasques de cura. La resposta no pot ser igualar tothom a la baixa.
Precisament són molts d’aquests col·lectius els que també pateixen una major precarietat, salaris més baixos i més dificultats per accedir a mesures reals de conciliació. Per què la conciliació continua depenent del tipus de feina que tens o del departament on treballes?
La conciliació tampoc no pot dependre del nivell salarial. No pot convertir-se en un privilegi reservat a qui es pot permetre contractar serveis de cura o assumir els costos derivats d’una organització laboral poc flexible. Ha de ser una opció real per a totes les persones treballadores.
Aquesta realitat té, a més, una clara perspectiva de gènere. Les dones continuen assumint majoritàriament les tasques de cura de fills i filles, persones grans o familiars dependents. Qualsevol mesura que redueixi el teletreball o les eines de flexibilitat horària sense tenir en compte aquesta realitat pot aprofundir desigualtats que encara avui persisteixen i pot suposar un pas enrere en la igualtat efectiva entre dones i homes.
La conciliació no és només una qüestió organitzativa. És també una política d’igualtat.
Igual que la crisi climàtica ens obliga a repensar la mobilitat i el model de país, la conciliació ens obliga a repensar l’organització del treball. Les eines existeixen. El que manca és la voluntat política per utilitzar-les de manera coherent. Des de la IAC-CATAC defensem que la reducció de la jornada laboral ha de servir per avançar en drets, no per retallar-los.
Les 35 hores no poden convertir-se en l’excusa per reduir el teletreball, eliminar la flexibilitat horària o limitar eines que durant anys la mateixa Generalitat ha defensat com a elements de modernització de l’Administració i de millora de la conciliació.
Defensar el teletreball no significa oblidar les persones que no poden treballar des de casa. Significa defensar que cada col·lectiu disposi de les millors eines possibles per conciliar, d’acord amb les característiques de la seva feina. Perquè una Administració moderna no és la que exigeix més presencialitat. És la que sap organitzar el treball pensant en les persones, confia en els seus professionals i garanteix els mateixos drets de conciliació que recomana a la resta de la societat.
La conciliació no pot ser un privilegi, ha de ser un dret.