Aquest dissabte 1 de juliol es tornen a repetir les proves del concurs oposició d’estabilització per a alguns col·lectius després del fracàs rotund del 29 d’abril passat. Fracàs el principal responsable del qual va ser l’Administració per no posar els mitjans suficients i deixar-ho tot en mans d’una entitat privada sense cap mena de supervisió.
Tots els candidats en aquest esperpent van patir les conseqüències, sobretot els interins que fa anys que estan en una plaça precària sense opció de guanyar una plaça en propietat en no convocar-se oposicions des de fa molt de temps… A més encara que ara puguin estabilitzar la seva situació també poden perdre el seu mitjà de vida a una edat en què reincorporar-se al mercat laboral és gairebé una quimera… No es mereixien un tracte tan desconsiderat, va ser vergonyós.
Però dins dels milers d’interins afectats hi ha un petit grup la situació del qual és més precària, injusta i inexplicable: els interins del CAR (Cos d’Agents Rurals).
Però posem una mica de context. Aquest procés d’estabilització es duu a terme per part de les diferents administracions del conjunt de l’Estat per donar compliment a la normativa europea que té com a objectiu acabar amb la precarietat laboral estructural reduint l’alta temporalitat del sector públic. L’esperit de la norma no és altre que estabilitzar els llocs de treball ocupats majoritàriament per personal interí.
Per fer-ho, en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat, es va posar en marxa un procés d’estabilització que consistiria en un concurs de mèrits o concurs oposició depenent del temps en què les places haguessin estat ocupades (26.000 i 13.000 places respectivament). Els dos procediments són de lliure concurrència, és a dir, que es podrà presentar qualsevol, estigui o no treballant a l’Administració. En el segon cas es van pactar unes bases amb els sindicats prou assequibles perquè els interins superessin sense dificultat la fase d’oposició i guanyaran la plaça gràcies als mèrits pels serveis prestats.
I això va ser així en termes generals excepte per al cas particular del Cos d’Agents Rurals (CAR). En aquest cas inexplicablement la Direcció General del CAR va establir, per a les 15 places afectades pel Procés d’Estabilització, un concurs oposició pràcticament igual que un d’ordinari, amb diverses proves eliminatòries, temari íntegre, entrevista, curs selectiu, proves mèdiques… la pressió exercida per les OO.SS. va aconseguir suavitzar en part aquest despropòsit però sens dubte va quedar la part més injusta i fins i tot es podria dir que cruel: el TOPALL!!
Aquest consisteix que únicament els candidats amb les 100 millors notes de la primera prova (teòrica/pràctica tipus test) accediria a la segona. Això és, sens dubte, inacceptable i va en contra de l’esperit del Procés d’Estabilització. S’han presentat 605 candidats per a 15 places, i l’únic avantatge dels interins que porten anys al CAR respecte a la resta són els mèrits per serveis prestats, però de què els serviran si els posen un topall que els impedeixi arribar a la fase de valoració dels mèrits esmentats?
Malauradament molts, o potser tots…, dels companys i les companyes interins es quedaran pel camí i amb ells tot el seu bon fer i experiència acumulada després de tants anys de servei. No podem entendre el motiu pel qual la Direcció General del CAR ha actuat amb una manca d’empatia tan manifesta amb els seus propis agents.
Se sol dir que les multinacionals són implacables amb els seus treballadors i tregalladores en tractar-los de manera impersonal, sense empatia ni cor, únicament com a mers números. Però a la nostra pròpia administració pública no hauríem de permetre que passi el mateix.